alfredcomin.com

Truquen i a la porta. És un estranger desconegut, ja gran, alt, ros, elegant, amb cueta, dissimulada dins d’una xaqueta  de llana. Acaba d’arribar, només parla anglès i busca un pis per llogar. Al primer cop d’ull vaig saber que a l’Eugènia li faria gràcia aquella mena de Hemingway caigut del cel. Així que el vaig fer entrar a casa i aviat ens varèm trobar buscant-li un cau. A la nostra finca, que li havia agradat, no, però sí al carrer Doctor Dou, cantonada Pintor Fortuny. Trèiem a l’amic americà a passejar al Poble Nou industrial, a veure les xemeneies de rajol (mahons) vermell, aquell paissatge de Dickens i d’ombres anarquistes, de fàbriques i vies de ferrocarril abandonades, que aviat -estem parlant de la Barcelona de finals dels 80- serien l’actual Vila Olímpica.

Sempre sortia amb la cámara. Ens donava les gràcies pel passeig i després marxava sol. O acompanyat dels seus, que vàren arribar poc a poc. El seu pis va ser lloc de pas de nois molt bells, generalment ianquis, que de vegades anaven cap a altres punts del món, fent etapa en aquell carrer, en el que per cert es va inventar el iogurt Danone. Aquells nois tan guapos que, pensàvem nosaltres, seguramente eren models, o actors i que ara, gràcies a mestre Google, els veiem retratats.  Ens va semblar curiosa, per inhabitual, tota aquella comunitat, molts d’ells de Redmond, tafanejant per una Barcelona encara borratxa de llibertat i il.lusionada. Així que vàrem gestionar que sortíssin a la tele, la de Sant Cugat, de la mà de la Montse Majench, i la Dolors Palau (aquella feminista tan combativa i generosa, ai!) en va escriure una nota a l’agència EFE.

Un dia, en Paul Dahlquist se’n va anar cap a Grècia i ja no el vàrem veure mai més. Mestre Google ens diu que va seguir viatjant pel món, que a mitjants de l’any pasat en fa fer 80, i ens ensenya exposicions seves. M’agrada que se’n recordi que va estar a Catalunya (ho he sentit en el vídeo), quan era ja un professor de fotografia jubilat.

Recordo que la primera paraula de català que va entendre va ser precisament “dòlars”. En Paul va fer un gest viu d’atenció, quan vaig pronunciar la paraula màgica per convéncer a l’administrador que pels diners no pasés pena, que tenia un client amb divisa forta. (llavors ho era). Però hi ha una cosa molt més important. En Paul Stouthamer, el músic i director holandès afincat a Les Planes, passava sovint per aquell pis de Doctor Dou, on va conèixer a la meva amiga Meri. El producte resultant, la Lola, ara té 22 anys, estudia música i la vaig tornar a veure l’altre dia. Posiblement en Paul Dahlquist no recorda que aquell dia de fa un quart de segle, quan va trucar a una porta de Ciutat Vella, estava posant en marxa una altre obra d’art, una de carn i ossos, això que en diem una vida humana. Però allà estava la Lola, vital, lluminosa, cruspint-se sense gaires romanços el sopar que li havia preparat la mare. Llarga vida a l’amic Paul i a la seva obra.

Tags: Barcelona, Dolors Palau, fotografia, Lola Stouthamer, Paul Dahlquist, Paul Stouthamer, redmond