Feed on
Posts
Comments

Avui, per fi, fa bo

La Maria, al rebost, i l’Alfred, a la redacció.

MA20100207_maria_fent_la_compraofici_d_editor_01

Des de la finestra de casa

marata_20100201Febrer 2010. La noguera hiverna i el sol es pon. Al dia següent hi afegeixo una altra posta de sol, des d’una altra finestra. És la imatge gran. MA20100104_tardor

L’ametller brosta

1) El 10 de gener aquest arbre semblava que encara dormia el són de l’hivern. 2) El primer de febrer, només tres setmanes després, l’ametller de can Sabaté ja ensenyava als caminants les seves ganes de viure. 3) Aquí, tal com està avui, 7 de febrer.

Marata, paisatge

MA201001_marata_04

Marata. Els pollancres de l'hort d'en Cassà

 

Marata, un poble del municipi de Les Franqueses, és poc conegut. Però els seus paisatges són així de bonics. Quan de temps ho seran? Això dependrà de tots nosaltres. Perque el vert s’acaba, devorat per l’especul.lació, que avança com una taca d’oli arreu. Els camps, com la muntanya i el mar, són un bon esquer perque els ciutadans s’empenyorin signant  infinits pagaments a canvi de vehicles, torres, piscines, camps de golf… Propietats amb les que pensem que s’amortigüaran les nostres frustracions. Aclaparats pel tenir i el disfrutar a curt termini, no som. I quan un dia ens adonem de la gran trampa, ja ho em anorreat tot. De moment ens queden encara alguns recons com aquests de Marata per poder respirar i mirar a la distància.  Els promotors ambiciosos, els polítics populistes, i els incultes nous rics ja ho han intentat i de moment no han pogut. Pero ara el perill es diu IV Cinturó. Recentment, aquesta varietat borda de l’èsser humà que és l’enemic de la terra torna a protagonitzar un espectacle repugnant:  l’alcalde d’Ascó vol que en el seu poble  hi hagi un cementiri nuclear.

Paul_Dahlquist_12390

Truquen i a la porta. És un estranger desconegut, ja gran, alt, ros, elegant, amb cueta, dissimulada dins d’una xaqueta  de llana. Acaba d’arribar, només parla anglès i busca un pis per llogar. Al primer cop d’ull vaig saber que a l’Eugènia li faria gràcia aquella mena de Hemingway caigut del cel. Així que el vaig fer entrar a casa i aviat ens varèm trobar buscant-li un cau. A la nostra finca, que li havia agradat, no, però sí al carrer Doctor Dou, cantonada Pintor Fortuny. Trèiem a l’amic americà a passejar al Poble Nou industrial, a veure les xemeneies de rajol (mahons) vermell, aquell paissatge de Dickens i d’ombres anarquistes, de fàbriques i vies de ferrocarril abandonades, que aviat -estem parlant de la Barcelona de finals dels 80- serien l’actual Vila Olímpica.

Sempre sortia amb la cámara. Ens donava les gràcies pel passeig i després marxava sol. O acompanyat dels seus, que vàren arribar poc a poc. El seu pis va ser lloc de pas de nois molt bells, generalment ianquis, que de vegades anaven cap a altres punts del món, fent etapa en aquell carrer, en el que per cert es va inventar el iogurt Danone. Aquells nois tan guapos que, pensàvem nosaltres, seguramente eren models, o actors i que ara, gràcies a mestre Google, els veiem retratats.  Ens va semblar curiosa, per inhabitual, tota aquella comunitat, molts d’ells de Redmond, tafanejant per una Barcelona encara borratxa de llibertat i il.lusionada. Així que vàrem gestionar que sortíssin a la tele, la de Sant Cugat, de la mà de la Montse Majench, i la Dolors Palau (aquella feminista tan combativa i generosa, ai!) en va escriure una nota a l’agència EFE.

Un dia, en Paul Dahlquist se’n va anar cap a Grècia i ja no el vàrem veure mai més. Mestre Google ens diu que va seguir viatjant pel món, que a mitjants de l’any pasat en fa fer 80, i ens ensenya exposicions seves. M’agrada que se’n recordi que va estar a Catalunya (ho he sentit en el vídeo), quan era ja un professor de fotografia jubilat.

Recordo que la primera paraula de català que va entendre va ser precisament “dòlars”. En Paul va fer un gest viu d’atenció, quan vaig pronunciar la paraula màgica per convéncer a l’administrador que pels diners no pasés pena, que tenia un client amb divisa forta. (llavors ho era). Però hi ha una cosa molt més important. En Paul Stouthamer, el músic i director holandès afincat a Les Planes, passava sovint per aquell pis de Doctor Dou, on va conèixer a la meva amiga Meri. El producte resultant, la Lola, ara té 22 anys, estudia música i la vaig tornar a veure l’altre dia. Posiblement en Paul Dahlquist no recorda que aquell dia de fa un quart de segle, quan va trucar a una porta de Ciutat Vella, estava posant en marxa una altre obra d’art, una de carn i ossos, això que en diem una vida humana. Però allà estava la Lola, vital, lluminosa, cruspint-se sense gaires romanços el sopar que li havia preparat la mare. Llarga vida a l’amic Paul i a la seva obra.

CV20091220_rambles_avi_pare_net_retrovisor_

Dècada a dècada, una pluja fina de canvis, cada cop més accelerats.

Les Rambles, 20 de desembre de 2009. Avi, pare i net. Una imatge modesta, quotidiana però que hagués sorprès a la generació dels meus pares, i que hagués generat sarcasmes entre  la gent més conservadora. Quins factors han fet possible l’escena que veiem reflectida en el retrovisor? Continue Reading »

Detall de l'Ictineo II

Detall de la rèplica de l’Ictineo II, de Narcís Monturiol i Estarriol. Trobar-la  és fàcil. Baixes per la Rambles de Barcelona, al final gires a l’esquerra, i allà t’espera, arran de mar. “El submarí que hi ha al costat del Maremagnum”, que diuen els de Microsiervos. Es va construir per a la pel.lícula Monturiol, el senyor del Mar, d’en Bellmunt i s’hi comences a preguntar-te el perquè i el com aviat et trobaràs dins del món de steampunk.  Però atenció, hi ha qui no n’ha pogut sortir. I es compren quan trobes aquest tipus de coses, o quan per exemple et submergeixes a Voyages Extraordinaires. Immersió!

“(…) Adiós, esposa; adiós, hijos;
llanto no derraméis más;
que la estrella que me guía
en el fondo está del mar”
Poesia escrita per en Monturiol la nit abans de varar l’Ictineo (17 de Novembre de 1858).
Text complert 

La castanyera

La castanyera

Estem a la tardor i les castanyeres ja han montat la parada, encara que ara venen també llaminadures, en un procés que desembocarà indefugiblement en la pèrdua de sentit de la seva activitat. Com tants altres comerços i oficis dels indrets turístics, d’altre banda. 

Tret del forn, la resta de la imatge se sembla poc amb el record que tinc de menut de les parades de castanyes: una paperina feta amb fulls de diari, plena de castanyes torrades encara fumejants  (i sempre amb dos o tres d’elles corcades), que ens escalfava les mans balbes.

El mateix dia, i pujant per Cardenal Casañas, veig que al Forn del Pi encara anuncia gelats. I és que aquests dies torna a fer bo. Res és el que era?

El turista i una gosa del barri s'observen al Forn del Pi.

La Mercé, 09

 Darrerament els diaris reflecteixen la desmoralització d’una ciutat, la nostra, que està en crisi econòmica, social i cívica, i que ara l’hi salten a la cara les velles, inmutables i incòmodes veritats: «Som uns 400 i sempre som els mateixos». Però avui els Fills de la Flama, entre d’altres grups, desfilen pel carrer dels Boters, cap a la Catedral. La jovent toca el tambor, en el marc de les Festes de la Mercé, a Barcelona. Ha fet un molt bon dia.

Older Posts »